La nostra zona queda emmarcada dins de la Hispània romana des de la conquesta d’aquesta zona per Roma al voltant dels anys 212-209 a.C.

Amb l’arribada dels romans es va produir un procés d’assimilació de la cultura romana pels indígenes de la zona, desapareixent l’escriptura ibèrica i imposant la llatina. És en aquesta època quan es pot parlar de veritables ciutats.

Les viles daten de començament del segle II a.C. i constaven de tres parts: l’habitatge dels amos, l’habitatge dels treballadors i un conjunt d’instal·lacions (molins, magatzems, premses, forns).

Es generen noves colònies i els nuclis de població indígena existents es transformen en autèntics municipis. Els habitants ocupen les zones planes del territori.

Les vies romanes apareixen per necessitat militar i després perduren pel comerç. Com a novetat hi ha la introducció de regadius, sistemes de empeltar, millores en la producció d’hortalisses i verdures i la cerca de l’encreuament del bestiar oví per obtenir llana de millor qualitat.

L’època romana es caracteritza per l’existència d’un sistema racionalitzat d’explotació del bestiar i del camp, restant la ramaderia en segon lloc pel que fa a l’agricultura.

Aparecen nuevos cultivos como la alcachofera, y se mantiene el cultivo de la olivera y la elaboración de aceite, la vid, el esparto, con el que fabricaban cuerdas, y el lino por confeccionar antorchas, calzado, vestidos.

Apareixen nous cultius com la carxofera, i es manté el cultiu de l’olivera i l’elaboració d’oli, la vinya, l’espart, amb el qual fabricaven cordes, i el lli per confeccionar torxes, calçat, vestits.

En aquesta època l’acció de l’home provoca una transformació del paisatge natural, especialment amb les rompudes iniciades a finals del segle XIII. El bosc durant els segles medievals no era massa extens, i la fusta resultava insuficient per abastir les necessitats locals de la construcció i l’artesania, sent la carrasca i el pi les espècies més abundants. El desbrossat del matollar per rompre noves terres originà danys irreparables en el paisatge, i a més, els carboners i ramaders participaran també en aquesta degradació del bosc. El cultiu de secà va ser el més estès i dedicat preferentment al cultiu de cereals, destinats a proporcionar aliment a la població. El abancalament dels camps a la recerca del màxim aprofitament de terreny cultivable va ser molt típic a la nostra zona.

La vinya ocupava grans extensions, produint-se un augment en acabar la conquesta i desaparèixer les prohibicions religioses musulmanes. L’olivar va ser l’altre cultiu característic i ocupava els vessants muntanyenques, explotades mitjançant terrasses.

El segle XIV va ser una etapa pròspera per la indústria de la seda i malgrat que el 1390 encara es mantenia, va entrar en decadència.

El regadiu va ser també notable i apareguessen els sequiers encarregats de vigilar la distribució de les tandes d’aigua per regar.

L’escassa població existent en els anys següents a la conquesta no es va consolidar fins a la primera meitat del segle XIV amb els reparts de terreny que s’efectuaran, i en la qual alguns cavallers aconseguirien més terres que altres. Amb la crisi desencadenada des de mitjan segle XIV, la pesta negra i l’abundància de terres ermes afavorí la usurpació de terres pels nobles, i l’alienació de part del patrimoni reial davant de les dificultats financeres del monarques, que va accentuar el procés señorializador.

L’origen del municipi de Gata es remunta a l’època musulmana, a voltant de l’any 1023, sent en aquesta època una alqueria musulmana que fins 1030 no tenia cap Cap Islàmic, estant lligada directament al Rei de Dénia, ABU MUYAHID.

Ja en 1030 va aparèixer com a Cap Islàmic de Gata un musulmà AL BEYANADIR.

En 1075 vivien a Gata 300 habitants, dels quals van anar minvant a causa d’una epidèmia de còlera que va fer que els habitants emigressen a Alcoi a la recerca de millors condicions de salut.

Per aquest desolador incident la Colònia musulmana de Gata es va veure minvada i fins ben entrat l’any 1110 disposava tant sols de 60 habitants. Però el Rei de Dénia volia promoure aquesta reduïda població àrab i va a establir una Escola d’Art Ceràmic que va captivar a molts musulmans de la muntanya. A més de l’escola de ceràmica hi havia també un altra escola de filosofia islàmica.

Amb la popularitat que va tenir aquesta Escola, la població musulmana es va desenvolupar de tal manera que en 1180 tenia més de 600 habitants que vivien en tribus al voltant d’on avui en dia hi ha l’església.

En 1239 es van produir uns enfrontaments entre el cabdill AL AZRAQ (amo del regne de Dénia, ja que havien desaparegut els Reis Musulmans) i les tropes cristianes del Rei Aragonès Jaume I, i ja en 1244 Jaume I va acordar amb el cabdill AL AZRAQ i el 10% dels musulmans es van convertir al cristianisme per por de perdre les seues terres mentre que un alt percentatge es van mantenir ferms a la seva religió islàmica, però acordant respecte i convivència mútua entre ambdues bandes.

Però els cristians no van respectar aquest acord i a l’abril de 1248 va tenir lloc un cruel combat lliurat als voltants de Gata, estant al front el cabdill musulmà AL AZRAQ i al capdavant dels cristians ARNALDO FERNÁNDEZ DE TARAZONA, resultant vençuts als cristians.

En 1200 les tropes cristianes reforçades pel Bisbe de Tortosa i pel Senyor de HIJAR atacà aquesta zona i el cabdill AL AZRAQ va haver de fugir.

Llavors el Rei Aragonès Jaume I donà la població de Gata al noble aragonès GASPAR DE HIJAR, que va governar Gata durant més de 400 anys. El 13 abril 1486 el rei Ferran el Catòlic va concedir el Títol de Duc de Hijar al Senyor de Gata, anomenat Juan Fernández de Hijar i Aragó, però a causa del poc interès demostrat amb aquest títol, el rei Felip II en 1599 va elevar el títol de Ducat de Hijar a Gran d’Espanya.

Els Senyors de Hijar van ser amos i senyors de Gata i a més van ostentar la Senyoria de Sollana i Monòver. L’últim Senyor de Gata va ser el novè Duc de Hijar, renombrat Pere d’Alcantara Fadrique Fernández de Hijar i Abasta de Bolea, i va ser el gran Feu de Sollana i de la Reial Sèquia del Xúquer en 1767.

En 1526 els musulmans residents a Gata es van rellevar contra l’ordre del rei Carles I el qual els obligava a batejar-se, pel que es van unir al poblat musulmà de Pedreguer i Xaló i després de diversos enfrontaments van haver de fugir i refugiar-se al castell de Pop, on es van salvar.

Més tard, per intervenció del Marquès de Dénia van ser perdonats i van tornar a les seues respectives residències però en 1609 quan es va produir l’expulsió dels musulmans d’Espanya, el 40% dels residents de Gata es van convertir al cristianisme.

Finalment el Senyoriu de Gata va passar a mans del Comte d’Almodóvar a 1697 per haver-se casat el fill del Duc de Hijar amb la filla del Comte d’Almodóvar, però després de l’expulsió dels musulmans, Gata va quedar despoblada durant alguns anys. El Senyor es va quedar sense rebre les rendes dels seus vassalls. Els camps es van quedar erms, les sederies i l’artesania del margalló i l’espart es van abandonar.

Lo mismo pasó con las panses que dejaron de exportarse a Europa y Àfrica del Norte, donde eran muy preciadas.

En aquesta època l’agricultura representava el sector fonamental de l’economia. Existia un contrast important entre les hortes de regadiu i els cultius de secà enclavats en llocs de sòls erosionats i desforestats. L’agricultura que es practicava era d’auto-proveïment amb clars exemples de cultius comercials. A la Marina Alta l’agricultura era la principal activitat econòmica malgrat les dificultats del terreny que obligaven a construir terrasses tableades en els vessants de les muntanyes. El blat, la vinya, l’olivera al costat del espart, l’ordi, la figuera i altres fruiters van ser els cultius predominants durant l’Edat Mitjana.

Al segle XV l’agricultura de la Marina va tenir un augment del cultiu de l’ametller i també es va produir un gran auge de la producció de passa, sent aquesta zona la principal productora de passa escaldada, i també ven ser populars els cabassos fets amb llata de manera artesanal, que eren emprats per envasar la passa. Al llarg dels segles XVI i XVII el paisatge agrari va continuar integrat per aquests cultius, apareguent també el cultiu del safrà, i de les plantes utilitzades com a matèria prima per obtenir sosa i fabricar sabó i vidre.

Des de principis de 1812 la majoria de nuclis urbans van ser ocupats pels francesos i la crítica situació econòmica anterior a 1808 va anar agreujant-se a mesura que s’allargava la guerra, produint-se un descens de la producció agrícola i una forta pujada dels preus, especialment en 1812, any de males collites i de fam. La guerra va sostreure a la major part de la ma d’obra, va constituir una trava per al comerç, va destruir els camins, collites, magatzems, habitatges…

L’aparició de l’Estat Liberal dinamitzá el mercat de la terra, transformant les relacions de propietat i augmentant el nombre de propietaris.

Al llarg de la primera meitat del segle XIX es produïren poques transformacions en la producció agrària, ja que es va mantenir estàtica seguint la tendència general durant la depressió que va assentar a la guerra de la Independència.

El principal cereal conreat va ser l’ordi, seguida de lluny pel blat i el blat de moro. Destacar la importància de les taronges i llimes, figues, així com l’ametller, olivera.

A la primera meitat del segle XIX el cultiu de la morera ja estava en decadència per la crisi de la indústria sedera, a causa de la malaltia del cuc de seda, i el mateix va passar amb l’espart, ja que la seua recollida a la muntanya es va dificultar per la reducció de la superfície de muntanya comú després de la desamortització.

L’únic cultiu que va experimentar un gran creixement en la segona meitat del segle XIX va ser la vinya, a causa de l’expansió pels mercats exteriors del vi. La vinya es conreava fonamentalment en regadiu, obtenint-se una alta producció i els vins eren exportats ja que l’epidèmia de la fil·loxera havia afectat el vinyar francès en els anys 60 i per tant va augmentar la demanda de vi. Aquesta rendibilitat de producció i la demanda exterior va originar en els campestres ‘la febre de la vinya’, realitzant noves rompudes en terrenys improductius i substituint els cereals i l’olivera.

En l’últim quart del segle XIX la creació d’infraestructures de transports, els avenços tècnics en procediments agrícoles, la introducció de nous cultius va comportar una transformació agrària que es va traduir en una agricultura capitalista i especialitzada.

El declivi de la producció vinatera es va generar el 1892 al finalitzar el tractat de comerç amb França, coincidint amb la recuperació del vinyar francès i algerià.

En el primer quart del segle es va iniciar un procés d’urbanització a conseqüència del retrocés del sector primari en l’economia, produint-se una disminució del terreny dedicat al cultiu de la vinya degut no sols a la fil·loxera sinó també a la sequera i a la manca de demanda exterior. Els agricultors quedaran desorientats per la crisi del comerç de la vinya i en 1907 la Federació Agrícola de Llevant va proposar diferents mesures per pal·liar la crisi, entre les quals estava la introducció de nous cultius com l’ametler, l’augment de la cacera i la utilització de adobs químics, comportant tant que els pous s’assecassen o contaminassen per l’excés d’adobs, i baixaren seu nivell.

L’evolució demogràfica durant els anys 20 i 30 va provocar un desequilibri espacial de la població relacionat amb la disminució de la població activa dedicada a l’agricultura, produint-se el canvi a una economia desenvolupada i industrialitzada. La població de campestres es va desplaçar cap a l’activitat industrial i l’agricultura ja no jugarà en l’economia el paper protagonista d’anys anteriors.

A finals dels anys 20 l’extensió de la superfície conreada amb crítics augmenta les expectatives favorables per la seua comercialització i el descens del cultiu de la vinya va arribar al nivell més baix en 1933.

La segona meitat de segle marca un punt d’inflexió en el paisatge agrari tradicional, ja que la baixa rendibilitat dels cultius de secà i la pressió de l’ús turístic-residencial, facilita l’abandonament del conreu de la terra i provoca una progressiva ocupació urbanística dels tableos i els espais forestals. El paisatge de Gata ha passat a un quart de segle d’una vocació agrícola a un paisatge marcat per una urbanització creixent a causa del fenomen del turisme i la implantació de segones residències, ja que l’augment de la natalitat dels anys 70 i el manteniment de una baixa taxa de mortalitat han contribuït a una gran expansió demogràfica, acompanyat d’una aportació immigratori com a conseqüència del desenvolupament turístic i industrial de la nostra zona, que ha arribat densitats molt elevades.